Escola i Empresa, una híbridació possible (I)
"En cada una de las actitudes que nosotros tomamos hay una empresa"
Pepu Henández
Pepu Henández
Fa un parell d'anys el sociòleg francés Christian Laval argumentava amb fermesa, en una conferència dels Debats d'Educació, perquè la funció de l'escola no s'ha de considerar des d'una vessant d'empresa. En el seu discurs denunciava la creixent invasió en l'àmbit educatiu d'una terminologia (amb paraules com clients, eficàcia, competitivitat, gestió, processos, serveis, competències, rendiment, indicadors, control de la qualitat, planificació estratègica...) , d'uns principis organitzatius i d'uns plantejaments més propis del corrent de pensament econòmic neoliberal.Des de la seva posició ideològica, Laval contraposa el model cultural, humanístic i conceptual d'una escola democràtica al d'una escola tecnocràtica, defensant que els veritables problemes de canvi socials que ha d'afrontar l'educació no podran ser resolts en funció de les necessitats cojunturals ni dels interesos de l'economia. Realment, és recomanable llegir amb deteniment les tesis de Laval per ser conscient de les dificultats no trivials que comporten determinats models d'organització escolar i no caure en la simplificació d'un problema de naturalesa complexa. Però me pregunto si té Laval raó?
La veritat és que en el món educatiu, principalment entre el professorat de centres públics, es podria dir que existeix una "resistència" considerable a incorporar conceptes provinents de l'àmbit de la gestió empresarial a l'hora de pensar en l'organització de les institucions escolars. D'una manera o altra solen aparèixer en el debat arguments que qüestionen que per obtenir millors resultats educatius l'escola hagi de funcionar com una empresa, donat que el seu rendiment s'hauria de mesurar en termes de benefici social a llarg termini i no economicista a curt termini.
Segurament, com tot a la vida, ambdues posicions extremes (diguem-ne model d'escola democràtica i model d'escola tecnocràtica) presenten deficiències i són insuficients per donar una resposta global al problema educatiu. La realitat, sempre molt més complicada que les teories, potser s'ajusta més a models híbrids que matisen els principis dels models extrems combinant el millor de cadascun. Jo no crec que l'escola sigue només una empresa, però no veig per què no pot emprar tècniques organitzatives empresarials.
Amb el següent gràfic he volgut representar alguns dels diferents eixos que podrien tenir-se en compte per configurar un espai multidimensional de l'educació. Restringir-se a una visió unidimensional i absoluta en els extrems pot comportar la pèrdua de la perspectiva sistèmica del conjunt.

Quan parlem d'empresa acostumem a fer-ho des de l'accepció d'entitat econòmica o negoci. Però una empresa és també una aventura, allò que algú, en sol·litari o acompanyat, emprèn. Així una empresa s'entendria com una acció o un conjunt d'accions que desenvolupa gent amb visió, que té empenta i s'atreveix a endisar-se en territori desconegut. D'aquestes persones en diem emprenedors. Una empresa pot ser un viatge (també en el sentit figurat), una relació personal, escriure un llibre, una iniciativa solidària, un projecte de vida, la construcció d'una casa, una revolta política, tenir fills... I vist d'aquesta manera, si educar és una aventura, no podríem dir que una escola és una empresa?
Molts afirmarien que una societat sense esperit emprenedor és una societat sense iniciativa ni creativat, sense capacitat d'innovació ni de generar il·lusió, un societat morta. Però al cap i a la fi les societats estan constituïdes per individus, per tant si volem construïr aquesta societat què cal fer per tenir persones emprenedores, innovadores i creatives ? Lluny de ser una pregunta sense importància, la qüestió anterior esdevé cabdal per al desenvolupament del teixit empresarial de les economies basades en el coneixement (veure l'anterior post dedicat a la conferència del Tony Bates al ComoCaixa).
És natural doncs que en els cercles de decisió econòmica, acadèmica i política hi hagi un creixent interés per repensar el paper de l'escola en la nova societat informacional. Ens trobem en una cruïlla històrica, en què convergeixen les noves necessitats de formació de les empreses i la potencialitat educativa de les TIC, que poden permetre un renaixement de les metotologies pedagògiques més arrelades en l'aprenentatge col·laboratiu, el desenvolupament de la creativitat i el creixement personal, intelectual i emocional de l'individu. Companys mantinguem les ments, els ulls i les orelles ben obertes i estiguem alerta! Estem vivint una època en què el professorat que cavalquem entre el s.XX i el s.XXI potser tindrem el rar privilegi d'assistir i contribuïr, al naixement d'una Nova Escola. Arriben els temps dels híbrids...







