Think Different

Here's to the crazy ones.
The misfits.
The rebels.
The troublemakers.
The round pegs in the square holes.
The ones who see things differently.
They're not fond of rules
And they have no respect for the status quo.
You can quote them, disagree with them
glorify or vilify them.
But the only thing that you can't do is ignore them.
Because they change things.
They push the human race forward.
And while some may see them as the crazy ones, we see genius.
Because the people who are crazy enough to think that they can
change the world, are the ones who do.

Si em dius adéu

I punt. Ens diu adéu. Des de la dignitat, la coherència, la contundència, la tendresa i la revolta permanent, Lluís Llach va posar ahir punt final a la seva carrera professional com a concertista. Queda el poeta, el músic i l'home senzill. Queden en la memòria, els records i les emocions de la seva gira de comiat, viscudes fa pocs mesos en directe a Alcalà de Xivert, i reviscudes ahir per televisió en el seu darrer recital des de Verges.

Agraïr-te des del fons de l'ànima tants i tants sentiments expressats a través de les teves cançons. Com en el multidinari concert celebrat a Alcanar un altre dissabte de març d'ara fa cinc anys, on vas poder demostrar novament el teu ferm compromís de lluita per la gent i per la terra. Un dia, i una nit, memorable, en què vàrem compartir taula i conversa. Llavors vas tornar a cantar per tots natros l'Estaca i ens vas portar esperança. Només per això a les Terres de l'Ebre te durem sempre al cor. Mai no ho oblidaré. Amb els ulls humits i el pèls de punta, el meu humil comiat per tú Lluís. Que tingues sort en aquest nou camí que encetes cap a Ítaca...

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

All Blacks Spirit

Sembla una obvietat, però no ho és: només es pot fer un gran equip amb persones fora del comú i un esperit de lluita indomable. Els temibles All Blacks ho son i ho demostren en cada partit de rugby que juguen, guanyin o perdin. Mitjançant el haka adverteixen als seus rivals que, independentment del marcador, estan disposats a deixar-se la pell al camp abans de perdre una pilota. Potser perquè allò important a la vida no és el nombre de cops que cauràs, sinó les vegades que t'aixecaràs per tornar a plantar cara.

Ka mate! Ka mate! Ka ora! Ka ora!
Ka mate! Ka mate! Ka ora! Ka ora!
Tenei te tangata puhuru huru
Nana nei i tiki mai
Whakawhiti te ra
A upa ... ne! ka upa ... ne!
A upane kaupane whiti te ra!
Hi !!!

Per a què serveix l'escola?

Avui hem comptat a les Terres de l'Ebre amb la presència del pedagog Antoni Zabala Vidiella, que ha pronunciat un interessant conferència en el marc d'una jornada tècnica d'orientació acadèmica i professional que s'ha celebrat a Tortosa. Des de l'IRIF, centre que dirigeix, l'Antoni Zabala assessora a centres escolars i administracions educatives de tot l'estat i també d'arreu del món. Col·laborador habitual en l'àmbit universitari, és autor de múltiples publicacions sobre pedagogía, formació, recursos educatius, didàctica, avaluació, currículum i organització escolar.

Ja havia tingut ocasió d'escoltar les seves reflexions anteriorment però sempre és un plaer, i un privilegi, poder tornar a sentar-nos junts per parlar d'educació. L'Antoni és una persona de tracte aflable, d'idees clares, amb paraula fàcil, discurs potent i missatge suggerent. Un gran comunicador al meu entendre. Possiblement dedicaré una sèrie de posts per anar desenvolupant part de les reflexions generades a partir dels seus plantejaments, però de moment en aquest article només volia apuntar una de les preguntes que me va deixar descol·locat quan li vaig sentir: quina és la funció del sistema educatiu?

Sovint el professorat entrem en debats al voltant del tipus de continguts curriculars més adequats, de procediments d'avaluació o de metodologies didàctiques que s'han d'emprar a l'aula. Però, és clar, aquestes són qüestions centrades en el QUÈ? , el QUAN? i el COM? però no pas en el PER A QUÈ?, qüestió aquesta absolutament prèvia a les altres i que en condiciona fortament tan l'enfocament com la resposta. En funció de quin sigue el posicionament ideològic que cada docent en particular, cada centre escolar o cada sistema educatiu nacional en conjunt adopte envers aquesta, ens trobarem en una determinada situació en l'eix entre el model d'escola instructora propedèutica i el model d'escola educadora integral.

Res, acabo ja aquest primer post de la sèrie zabala amb la pregunta enlaire i un video que no necessita presentació per anar fent boca. Apa, volum a tope i a disfrutar dels Pink!

We dont need no education.We dont need no thought control.No dark sarcasm in the classroom.Teacher, leave those kids alone.Hey, teacher, leave those kids alone!All in all its just another brick in the wall.All in all youre just another brick in the wall.We dont need no education.We dont need no thought control.No dark sarcasm in the classroom.Teachers, leave those kids alone.Hey, teacher, leave those kids alone!All in all youre just another brick in the wall.All in all youre just another brick in the wall.

Gens una summus

El món de la publicitat sempre m'ha fascinat. Crec que és per la capacitat que tenen els seus creatius de generar missatges simples, però alhora molt potents, en poc espai i temps limitat per tal de captar al màxima l'atenció del consumidor. Un veritable exercici d'optimització imaginativa.

El darrer missatge que m'ha agradat el vaig veure divendres passat a la contraportada d'un Intervíu (ja no miro les portades perquè la última vegada que ho vaig fer, s'em va nublar la vista, vaig ensopegar i me vaig doblegar el turmell) . L'anunci en qüestió feia referència a un cotxe de gama alta de marca alemana, però no hi apareixia cap imatge del vehicle. Les úniques imatges que es podien veure eren les d'unes peces d'escacs acompanyades d'un text que deia més o menys el següent:

"Hacer algo juntos no significa hacer siempre todos lo mismo"

Ho trobo genial. En realitat no se m'havia acudit visualitzar el joc d'escacs des d'una perspectiva de treball d'equip. Però aquesta és certament la manera com les peces col·laboren entre elles per assolir un objectiu superior, ajudant-se mútuament i sacrificant-se si cal. Per molt valuosa que sigue, sense comptar amb la resta, cap de les peces pot guanyar la partida individualment. Només el moviment tàctic i combinat de les diferents peces configurant posicions d'atac i defensa és allò que dona sentit al joc. Vaja que en els escacs, com a la vida, cap peça és imprescindible però totes són necessàries.

Entre Portobelo i Maracaibo

En el meu mapa mental existeix una terra insular en la qual recalo sempre que intento evadir-me buscant refugi i llibertat de pensament. Aquesta illa és la meva Jamaica particular. Un territori ácrata, apàtrida, sense servilismes i sense cap altra bandera que la de l'esperit hacker. Quan el Sol s'amaga per l'horitzó, m'estiro allí tranquilament entre dues palmeres de qualsevol de les seves platges verges i deixo anar la imaginació entre calada i calada a la meva pipa. Així que si algun cop no me trobeu ja sabeu on estic, buscant tresors amagats a mig camí entre Portobelo i Maracaibo...

Flower Power....aaatxíiiiis!

Aaaaatxíiiis! Aaaatxíiis! Aaaatxíiis! (ho sento els estornuts sempre me venen en forma de trilogia). No som a 21 de març, però per al meu estimat nassot la primavera ja ha arribat. Amb la temperatura que estem tenim aquestes darreres setmanes, Mare Natura ha decidit avançar la floració i complicar-nos l'existència als alèrgics a tota mena de polens. O sigue que es podria dir que me trobo en el punt de mira de les flors, dominat i sotmés al seu invisible poder omnipresent. Sobreviuré però a base d'anar dopat d'antihistamínics que no vegis !

D'altra banda, com que la primavera és temps de passions, brotades, despertars i optimismes compulsius, malgrat la "tocada de nas", no seré gensmenys i de la mà d'una deliciosa versió acústica del Accidentally In Love dels Counting Crows penjada al YouTube us convido a enamorar-vos bojament, perdudament, profundament i accidentalment. I és que amb els primers estornuts de l'any sempre m'acabo posant teeeeeendre...Aaaaaatxíiiiiiis. Perdó!

Defensa Siciliana

Tot i que el seu origen es remunta pràcticament al 1600, no ha estat fins a la segona meitat del segle XX, que la defensa siciliana s'ha erigit en una de les estratègies defensives predilectes dels jugadors d'escacs. Així, noms mítics moderns dels escacs com Bobby Fischer o Garry Kasparov es van proclamar campions mundials emprant aquesta defensa en les seves partides.

Jugant la defensa siciliana pràcticament no hi ha variants sinplificadores que condueixen a taules. La lluita és tensa i rica per part dels dos bàndols contrincants, exigint un joc precís alhora que un coneixement detallat de la gran quantitat de variacions teòriques. El més mínim error, o a vegades una simple alteració en l'ordre de les jugades, resulta en un situació de franca inferioritat i a la derrota.

Per això ens agrada tant als escaquistes, ja que la batalla oberta en el tauler amb aquesta apertura és ferotge i està plena subtileses que no són evidents a primera vista. Jugades d'aparença ingènua, esdevenen astutes maniobres tàctiques i posicionals amb efectes devastadors a mesura que es desenvolupa el joc. Les posicions resultants es caracteritzen per ser asimètriques, amb típics paisatges de desequilibris, presions i contrapresions pels flancs de rei i de dama. Joc vivaç, emocionant i espectacular a cada jugada, escacs en estat pur!

Darrerament, vaig una mica atrotinat amb la feina i he deixat d'escriure un dies en els Ports Grisos. Aquesta nit però, o millor dit aquesta matinada donada l'hora que és, m'ha vingut de gust recordar l'apertura siciliana. Potser perquè a la vida real fa temps vaig engegar una complicada partida amb negres i ara començo a visualitzar algunes pèrfides maniobres de les blanques pel flanc de dama....jejeje