Marc Prensky

Per als qui no coneguen Marc Prensky, el gurú de les noves tecnologies aplicades a l'educació , i no vulguin aprofundir massa en el personatge potser els serà suficient llegir el llistat de coses a les que es dedica: visionari, consultor, escriptor, conferenciant, inventor, dissenyador DGBL i futurista. Aquesta darrera la trobo genial...jejeje.

Aquells que estiguin interessats en saber més sobre en Prensky descobriran que, entre d'altres coses, és el pare de la idea de Natius Digitals i Inmigrants Digitals. Un concepte que és bàsic a l'hora plantejar si ens trobem davant d'una nova manera d'aprendre i de pensar per part de l'alumnat que pertany a la generació nascuda dins de l'era digital.Però, realment pensen diferent? es questiona Prensky. Ell es posiciona clarament per una resposta afirmativa a la pregunta anterior, i consequentment reinvindica amb força que les escoles del s.XXI necessiten emprar tecnologies del s.XXI.

D'altra banda Prensky és un dels impulsors dels principis pedagògics del jocs educatius digitals i és l'autor del llibre Digital Game-Based Learning editat en anglès per McGraw-Hill. No sé si es pot trobar el llibre editat en castellà o català, però es pot accedir lliurement als alguns dels seus capítols en format pdf. Aquí deixo l'enllaç als tres primers:

• Digital Game-Based Learning Chapter 1:The Digital Game-Based Learning Revolution
• Digital Game-Based Learning Chapter 2:The Games Generations: How Learners Have Changed
• Digital Game-Based Learning Chapter 3:Why Education and Training Have NOT Changed

Podria haver qui tingués la temptació de considerar xorrades els plantejaments de Prensky (estic pensant especialment en algun vell conegut professaure en vies d'extinció...), per aquestos només dir-los que Prensky és un dels socis d'una companyia anomenada Games2Train, que entre d'altres clients, assessora ni més ni menys que al DARPA en el disseny de jocs digitals per a l'entrenament militar. Què, juguem?

Filosofant entre pinta i pinta

Al voltant de la passada dècada dels 50 un grups d'escriptors, acadèmics i literats d'Oxford, entre els que es trobaven els novel·listes John Ronald Reuel Tolkien i Clive Staples Lewis, es reunien habitualment per filosofar, petar la xerrada i prendre cervesa al pub The Eagle and Child (m'agrada pensar que Tolkien es va inspirar en aquest pub quan es va imaginar The Prancing Poney, la posada hobbit de Bree). Ara que estem en plena pugna política per les Eleccions 2006 al Parlament de Catalunya he trobat oportú fer esment d'aquesta reflexió, d'un sentit de l'humor típicament britànic, que s'atribueix a C.S. Lewis:

"Alguns polítics sostenen que la única manera de fer segur a un revolucionari és donar-li un escó al parlament"

Jejeje....finet Lewis, eh? ;-)

Jugar per educar

Entre tots els animals predadors del planeta, els més complexos pel que fa al seu comportament són sens dubte els mamífers. Els humans des de que vivim allunyats de la Natura amb freqüència oblidem que som mamífers predadors. De fet som uns extraordinaris predadors, potser no som els més forts, ni els més ràpids, ni els més àgils, ni els més resistents però som els més llestos. Som els que tenim una major capacitat craneal en relació al nostre tamany i disposem d'un cervell que constitueix una meravella de l'evolució natural. Aquest portentosa màquina de raonament lògic que és el cervell, ens ha proporcionat les dues eines que ens han fet esdevenir l'espècie dominant del planeta fins als nostres dies: la Cultura i la Tecnologia. Però en el fons continuem sent predadors, això sí, uns predadors molt sofisticats.

Si ens fixem en les cries de qualsevol mamífer, observarem com els cadells, quan no estan menjant, dormint o fugint, dediquen bona part del seu temps a una activitat força curiosa per a la resta d'espècies animals: jugar. Efectivament, els cadells de mamífers juguen entre ells i amb els adults. Tothom pot recordar un petit gatet corrent darrera una mosca o un gosset mossegant la cua del seu progenitor. Però, per què juguen? Quin sentit té perdre el temps d'aquesta manera quan podrien aprofitar-lo caçant o simplement descansant? La resposta recorrent a la teoria evolucionista, com es fàcil d'imaginar, és que semblaria que aquelles espècies d'animals que dediquen temps al joc mentre son petites resulten ser més competitives a l'hora de sobreviure quan son grans. Però, per què passa això?

La clau està en haver de dedicar temps a l'aprenentatge d'habilitats que no formen part de la càrrega genètica de l'individu i que s'han d'adquirir amb posterioritat al naixement. Una aranya, una formiga, una abella, una serp o una granota saben fer tot allò que han de fer per sobreviure des del primer dia. Ningú els ha d'ensenyar res. Fent una analogia amb els sistemes informàtics, es podria dir que porten el seu programa de vida gravat en format BIOSROM al seu sistema neuronal i l'executen sistemàticament. Però en el cas del cervell dels mamífers aquests disposen de dispositius tipus ROM, RAM i HD (disc dur). Els mamífers poden aprendre, poden recordar i poden transmetre aquest coneixement a altres mamífers. És bestial, un animal amb capacitat per adaptarse a situacions no previstes anteriorment.

Per això serveix el joc, per aprendre mentres encara no són exemplars adults i contra més evolucionat sigui el mamifer predador, més temps dedicaran a jugar els seus cadells. Només els que poden aprendre sobreviuran. No és d'estranyar doncs que si l'home ocupa el cim de la piràmide predadora, els infants, les cries humanes, dediquin molt de temps a jugar. Els nens humans són els cadells mamífers que romanen més temps al costat del seus pares. S'hi estan anys! No hi ha cap altre cas semblant en tot el regne animal de la Terra. El motiu, és que a més de la indefensió física, abans d'arribar a l'edat adulta autosuficient encara hauran d'aprendre moltes coses i se'ls haurà de transmetre molta informació sobre el seu entorn per via cultural.

L'escola és doncs una altra conseqüència natural de l'evolució, però no hauriem de perdre de vista que és jugant que vàrem aprendre a caminar, a parlar, a pensar,.... El potencial educatiu del joc és inmens i l'hauríem aprofitar a l'aula. Els anglosaxons que tenen habilitat per posar noms parlen de models d'aprenentatge GBL (Game Based-Learning) per referir-se a les teories pedagògiques sobre didàctica del joc. Però ara ja s'està parlant del DGBL (Digital Game Based-Learning), és a dir de l'implementació amb TIC del GBL. I la cosa va tan serio que al OEB 2006 (Online Educa Berlin, la 12ª conferència internacional sobre aprenentatge amb tecnologia) que se celebrarà d'aquí a un mes a berlín una de les temàtiques serà aquesta: Why not use games at school? Indubtablement una bona pregunta per reflexionar-hi.

Educar per imaginar

Quan s'empra un artefacte tecnològic per satisfer una necessitat, cal ser conscient que el seu ús comportarà avantatges però també desavantatges. Si l'eina resol amb eficiència i eficàcia el problema plantejat per la necessitat, i els guanys obtinguts pel seu ús superen les pèrdues ocasionades, llavors la innovació tecnològica s'acaba imposant. És clar però que no sempre és fàcil realitzar aquest balanç i en ocasions és molt complicat, quan no impossible, preveure les conseqüències d'una determinada tecnologia a llarg termini. En qualsevol cas utilitzar tecnologia no és ni neutral ni assèptic, ans al contrari implica posicionar-se envers certs sistemes de valors econòmics, socials o cultural, ja sigue directa o indirectament.

La reflexió anterior és aplicable a qualsevol àmbit d'utilització de la tecnologia, en particular en el camp educatiu. Per tant quan s'introdueix una nova tecnologia a l'aula seria bo preguntar-se no només quins objectius didàctics pretenem assolir i amb quina metodologia, sinó també quines capacitats cognitives s'estaran potenciant i en detriment de quines altres. No sempre s'assoliran millor determinats objectius pel simple fet d'emprar tecnologia sofisticada en el procés d'ensenyament-aprenentatge. La tecnologia és només un mitjà per afavorir la consecució d'una finalitat. En algun cas disposar de tecnologia avançada per millorar l'aprenentatge de certs continguts serà recomanable, però en d'altres potser ens farà la mateixa funció un bon llibre, un simple llapis i un paper.

D'altra banda la irrupció de les TIC als centres educatius ha generat un allau de noves tècniques que cal adquirir a un ritme vertiginós per aprende a manipular aparells i les seves potencials aplicacions didàctiques. Aquest allau de continguts pot tenir un doble efecte pervers: per un costat fa que ens enlluernem i ens perdem en els detalls de la sofisticació tecnològica de l'aparell sense arribar a desenvolupar noves metodologies de treball a l'aula; per un altre costat provoca una certa sensació de desbordament informatiu (per cert una sensació explicada de forma excel·lent en aquest article del blog de PedroMurillo) per intentar conèixer totes les novetats tecnològiques que van sorgint en el mercat.

Jo penso que el professorat no s'hauria de preocupar tant de la quantitat de continguts que s'ha d'ensenyar com de la qualitat d'allò important que s'ha d'aprendre. Tenir aquest criteri de selecció i orientació del coneixement és una de les coses més rellevants de la tasca del professor. No hem d'oblidar que la imaginació és l'eina més poderosa que tenim els éssers humans per aprendre i per generar coneixement. Estimular la imaginació de l'alumnat i afavorir el desenvolupament de la seva creativitat natural és essencial si volem educar persones realment intel·ligents. Per tant, saber si la integració curricular de les TIC a l'aula facilita l'assoliment de l'objectiu anterior constitueix, al meu parer, la pedra angular per determinar si el seu ús didàctic és significatiu o no.

--------------------------

[Actualització 13.11.2006:

Parlant sobre desbordament informatiu o sobrecàrrega informativa he trobat aquesta interessant conferència, Com sobreviure a la Infoxicació, de l'Alfons Cornella realitzada l'any 2000 a la UOC]

Llegint Neal Stephenson

Un dia quan vaig adonar-me'n de que no ho podria llegir tot en la meva curta existència, vaig decidir centrar-me en la lectura dels gèneres literaris que més m'interessaven: l'assaig científic i la ciència ficció. Tot i així, el volum de títols que podien formar part d'aquesta biblioteca particular era descomunal!

Fa uns anys, cercant novetats a la llibreria, els llibres de Neal Stephenson van caure en les meves mans. Des del primer moment vaig quedar captivat per la lectura de la seva trilogia Cryptonomicon, probablement una de les obres de ciència ficció (tot i que és difícil d'etiquetar, classificar dins del gènere) amb els quals més he après i més he rigut a la vegada. Més de 1.000 pàgines per disfrutar de la lectura.

I després del crypto vindria la fascinant megatrilogia (amb més de 1.200 pàgines només el primer volum!!) del Cicle Barroc, una autèntica passada d'obra al voltant del naixement de la ciència moderna durant el s.XVII. Però per si això no fos poc, a més Neal Stephenson és l'autor d'una de les obres de culte més difoses entre la comunitat hacker: In the Beggining... was the Command Line. Un dels assajos imprescindibles per entendre el naixement i els principis del moviment pel programari lliure.

Ara, a l'espera del darrer llibre barroc de la trilogia, estic llegint una de les primeres obres de Stephenson The Diamond Age: or A Young Lady's Illustrated Primer . Un llibre que m'he baixat castellà i en format electrònic perquè és difícil trobar-lo a les llibreries. Bé, a banda de dir que l'argument central és una flipada digna d'en Neal, en alguns moments del text hom pot trobar reflexions en forma de diàleg com el següent:

[...] la diferencia entre una persona ignorante y una persona educada es que esta última conoce más datos. Pero eso no tiene nada que ver con la estupidez o la inteligencia. La diferencia entre las personas estúpidas y las inteligentes, y eso es cierto estén o no bien educadas, es que las personas inteligentes pueden tratar con las sutilezas. No les confunden las situaciones ambiguas y contradictorias...de hecho, las esperan y sospechan cuándo las cosas parecen demasiado fáciles.

És per fragments com aquest que continuo llegint a Neal Stephenson.

L'arquitecte del tors tornant

Dijous vaig veure per casualitat un fascinant documental en anglès (i subtitolat en valencià) sobre arquitectura que emetien per ·2 (la segona cadena de la televisió autonòmica valenciana). Aprofito l'avinentesa per comentar que, a banda d'emprar sempre el valencià com a llengua de comunicació, el nivell de qualitat dels programes que s'emeten per aquest segon canal, és incomparablement major que la pèssima programació a la que ens té acostumats el canal 9. Però aquest és sens dubte un altre tema que faria córrer molta més tinta binària de la que gastaré ara.

Tornant al documental, aquest portava per títol "El socialista, l'arquitecte i el tors tornant" i tractava sobre el procés de construcció d'un edifici ubicat a Malmö (Suècia) i dissenyat pel (per què no dir-ho?) geni valencià Santiago Calatrava. L'edifici en qüestió és un espectacular gratacel que s'anomena High Rise Apartament Tower, però que internacionalment és coneix pel nom de l'escultura de Santiago Calatrava que va inspirar el seu disseny: The Turning Torso.

La pecularietat estructural visible més important del Turning Torso és que, a diferència dels grans gratacels en forma de columna vertical paral·lelepípeda, la secció d'aquest gira sobre ell mateix al voltant d'un eix central de manera que emula el gir parcial d'un tors humà (vaja, semblant a un tirabuixó incomplet).

A través del documental es pot resseguir tot el procés de construcció de l'edifici i les dificultats que van sorgir del camí donada la seva complexitat. De fet aquestes dificultats van acabar provocant el cessament de Johnny Öerback, arquitecte i director gerent de la constructora encarregada de les obres. Desolat, Öerback, impulsor del projecte des del principi, finalment no pot superar el dur pragmatisme dels accionistes propietaris que no volen veure com es disparen els costos de l'obra i s'allarga el seu termini d'execució.

Öerback és un visionari i està apassionat pel disseny de Calatrava. En un moment del documental es veu com intenta defensar els costos del projecte davant d'una reunió crucial de l'assemblea d'accionistes. El missatge de Öerback és que cal defensar la inversió en el projecte de la mateixa manera que els sector de l'automòbil inverteix en la Fòrmula 1. Ningú, diu, condueix un cotxe de competició pel carrer, però tots els vehicles utilitaris incorporen tecnologia que un dia va ser una innovació a l'alta competició. Pel mateix motiu pensa i argumenta que cal crear edificis singulars que aportin innovacions que posteriorment es convertiran en estàndars arquitectònics.

Però els suecs d'HSB, que són molt suecs, el substitueixen per un altre gerent que acabarà recollint els fruits (en forma de premis i reconeixement mundial) per l'obra realitzada. Santiago Calatrava desolat i emprenyat per aquesta destitució comenta en el documental: "definitivament Suècia no és un bon país per a les persones amb visió de futur . Tot ha d'estar sota un estricte control que deixa poc marge a la creativitat. És terrible haver de treballar en un país així."

Conclusió 1: Innovar no és senzill, però si a més t'ho posen difícil llavors és quasi impossible.

Conclusió 2: No cal ser suec per ser un cap quadrat, n'he trobes per tot arreu.

ITIL, bones pràctiques i dotze monos

El meu amic Antonio Valle ( un abrazo chavalote!), que de gran vol ser gurú, manté un blog anomenat Gobierno de las TIC sobre temes de gestió de les TIC a les organitzacions empresarials basant-se en una mena de protocol d'anàlisi i mesura de bones pràctiques que s'anomena ITIL (Information Technology Infrastructure Library). Algun cop li he preguntat si la fisolofia bàsica de la metodologia ITIL podria traduïr-se o adaptar-se a altres tipus d'entorns no estrictament empresarials (pensant en centres educatius) però on el nivell d'integració de les TIC, com un dels elements essencials per assolir els objectius de l'organització, fos elevat. Com que encara no m'ha donat resposta, és senyal que la pregunta o bé és una completa xorrada o és molt complicada.

Per regla general no entenc gairebé res de res del contingut dels articles tècnics que Antonio publica en el seu blog, però el seu darrer post de dilluns passat l'he trobat suggeridor per començar a fer aquest paral·lelisme entre conceptes adaptables d'un mon a l'altre. Així que amb la seva llicència, m'he permès fer aquesta definició inicial:

Govern Educatiu

"És el conjunt de pràctiques i responsabilitats exercides per l'Equip Directiu amb la finalitat de proporcionar direcció estratègica, assegurant que els objetius educatius es cumpleixen, comprovant que els conflictes es resolen positivament i verificant que els recursos del centre educatiu s'utilitzen adecuadament per assolir els objectius fixats."

I òbviament, si estem interessats en què aquesta direcció al centre exerceixi el bon govern educatiu ens haurem de preguntar primer quines són les bones pràctiques per tal d'identificar-les, posteriorment implementarles i després mesurar-les amb una determinada mètrica. Què trobes Antonio, ho he definit correctament? :-)

[PS: per cert de quan en quan també publica algun post comprensible....Per passar una bona estona i reflexionar sobre la cultura d'empresa us recomano especialment aquest dels 12 monos.]

En plan místic

Estic subscrit des de fa potser quatre o cinc anys, no recordo bé, a una llista de correu que diàriament envia notícies sobre seguretat informàtica i alertes d'atacs vírics. Cada correu que envien s'encapçala amb un dita o frase d'algun personatge cèlebre i si mereixen la pena les copio en un fitxer de text. La d'avui, mira, m'ha fet gràcia :

"Hay más lagrimas derramadas sobre oraciones respondidas
que sobre oraciones sin respuesta"
Sta. Teresa de Ávila (1515-1582)

Ara Santa Teresa jo me quedo amb el dubte de si és millor pregar per allò que desitgem o no, clar. Bé en tot cas, com que l'esperança és l'últim que es perd, quan estic una mica baix de moral per intentar fer alguna cosa, recordo les paraules de Gramsci: contra el pessimisme de la raó l'optimisme de la voluntat. I si estic molt, molt, però que molt baix llavors passo de Gramsci i vaig directament a Gandalf:

"There can be no Triumph,

without Loss.

No Victory,

without Suffering.

No Freedom,

without Sacrifice."

Per Camelot!

Looking for Camelot

The Death of Camelot

by Jim Corbin

Once dreamed a dream
Where sleep was not,
Where children played,
And wisdom sought,

And life was just,
And evil fought,
I came to know
As Camelot.

I placed said wisdom
In my heart,
I vowed to win
The fight I fought,

And righting each wrong
That was wrought,
In my world known
As Camelot.

I loved this man,
So strong and brave,
He freed the free,
And freed the slave,
Til murder laid him
In his grave,
In my world known
As Camelot.

So now I stand
Upon this hill,
I look into
A valley filled
With nothing more than
Seething rot,
My home,
I once called
Camelot.

I si caus de camí a Camelot, no desesperis, aixecat, somriu, recorda qui eres i perquè persegueixes somnis...