Qualitat a l'aula (I)

Dimecres passat vaig estar al Gran Hotel Verdi de Sabadell. Allí s'hi celebrava, organitzada per l'IES-SEP Castellarnau, la VI Jornada de Qualitat a l'Ensenyament - Intercanvi d'experiències i bones pràctiques. Aquestes jornades s'enmarquen dins del Projecte de Qualitat i Millora Contínua (QiMC) que es desenvolupa des de fa gairebé 10 anys per part de la DGFPiEP (Direcció General de Formació Professional i Educació Permanent) del Departament d'Educació i Universitats (buf! deixeu-me respirar....).

Fruit d'aquest projecte existeix a Catalunya una xarxa de centres educatius que integrant-se en els models de gestió QiMC (ara evolucionant cap al model europeu d'excel·lència EFQM), han aconseguit, o estan en vies d'aconseguir, el certificat de la Norma ISO 9001-2000 aplicada a processos educatius. [Aquesta norma defineix la qualitat com: el grau en què un conjunt de característiques d'un producte o servei satisfà les necessitats dels clients, i per tant, fa satisfactori el producte]

Traslladar la cultura de la qualitat des de l'àmbit industrial i empresarial a l'àmbit educatiu no és una tasca fàcil. Requereix en primer lloc tot treball de traducció al llenguatge escolar de la terminologia pròpia de la qualitat amb un glossari de termes com: processos, productes, client, servei, proveïdor, circuit, indicador, validador, mesura,...Vull recordar aquí el post ITIL, bones pràctiques i dotze monos en el qual apuntava un principi d'adaptació de la gestió IT al terreny de la gestió de centres, i que el meu amic Antonio, a la seva vegada amablement, contestava al repte mitjançant aquest altre post Reflexiones desde el cielo .

Però la dificultat d'implantació d'aquesta cultura en els centres escolars no és tan un problema de lèxic com un problema conceptual, ja que sovint les resistències ideològiques que es troben en l'àmbit docent per acceptar una concepció més empresarial de l'educació són molt fortes. I en alguns casos aquestes resistències internes al canvi són insalvables i fan impossible a la pràctica l'adopció de sistemes de gestió de la qualitat. En part, el rebuig entre el professorat prové de la no acceptació d'una visió, diguem, tecnològica de l'educació, en el sentit que per aquests ensenyar és una activitat professional més artística que no pas tècnica (un reflex de la típica i tòpica sentència "cada maestrillo tiene su librillo") .

Però també, en el sistema educatiu públic, possiblement aquest rebuig té altres raons que tenen a veure amb una estructura funcionarial del professorat així com per l'absència de competència per captar als clients potencials del servei. Així, des d'una perspectiva economicista liberal, podriem dir que amb professionals blindats per contracte que treballen per organitzacions que presten serveis des d'una situació monopolista, els estímuls per millorar un producte, que el client no té altra opció que adquirir en el mercat, són nuls. Ni perilla la feina, ni perillen els clients, per molt deficient que sigui el producte. Per què millorar doncs? Per què caldria implantar sistemes de qualitat, que només poden significar fer més feina per acabar cobrant la mateixa nòmina?

Deixo aquí (reconec que amb interrogants en certa forma provocatius) aquest primer article d'una sèrie de tres que, arran del meu viatge a Sabadell, vull dedicar a reflexionar sobre qualitat educativa.