Ja han passat 27 dies del nou any 2009, l'any en què d'aquí poques setmanes celebraré el meu quaranta aniversari. Per tant segons l'opinió d'experts sociòlegs i psicoterapeutes hauria de ser el moment de viure la meva
crisi dels 40. El temps de l'edat intermitja de l'ansietat i el desconcert en què, des d'un suposat equilibri social, emocional i professional guanyat amb esforç, havent superat la maduresa adulta i prèviament a la vellesa, haig de: perdre el pèl i tenyir-me el que me quede, guanyar panxa, fer esport com un desesperat, buscar la felicitat i la joventut perduda temps ençà, divorciar-me, canviar de feina i cercle social, tornar a les discoteques, interessar-me per i seduïr jovenetes, practicar el sexe abans del declivi final, sacrificar i rebutjar el compromís col·lectiu per la llibertat individual, recuperar el passat, patir algun infart, viure episodis esporàdics d'hipocondria aguda, entre hèrnies incipients i neures preprostàtiques, toca prendre consciència de la pròpia mortalitat per deixar fet testament.
Bé, en tot cas, davant tan espatarrant panorama, constato que de moment tinc una melena de
beatle, me queda un any menys d'hipoteca i que no entra en els meus plans a curt, ni mig, ni llarg termini buscar emocions fortes fora de la meva parella. Que prou alegries me donen les
tres roses que tinc a casa com per a embolicar-me amb unes faldilles a la caça i captura d'
home madur en crisi. D'altra banda, com a primera alegria del 2009 celebro haver pogut viure en directe televisiu el moment històric en què quaranta anys després de l'arribada de l'home, blanc, a Lluna, un altre
home, negre, ha arribat a la Casa Blanca amb renovades esperançes de canvi per a l'Humanitat. I si l
a crisi dels 40 no acaba ans amb mi, espero viure el suficient per arribar a veure la primera petjada a Mart d'un habitant del planeta Terra.
Mentrestant, durant aquests primers dies de l'any, entre altres mogudes i entreteniments diversos, he estat acabant algunes lectures que tenia pendents. Un cop més, i no serà el darrer, me n'adono dels diferents ritmes amb què es mouen el món digital i el món real. Me costa trobar estones de calma temporal en les quals escriure en veu alta les meves dèries. La vida se m'enduu per davant amb una activitat rera l'altra. El temps dedicat a la lectura, calmada, reposada, imprescindible per a l'acció, la reflexió i la crítica intel·lectual seriosa me devora la disponibilitat per escriure. Però aixi son les coses, ens ha tocat viure en els temps de
modernitat líquida de
Bauman, temps d'incerteses, de perplexitat, de complexitat, de desconcert, de paradoxes contínues i canvis accelerats, temps en què, com afirma
Charles Handy: "
tenemos cantidades increíbles de información sobre todas las cosas, por lo cual todos podemos saber tanto como cualquier primer ministro o presidente, y probablemente disponemos de más tiempo libre que ellos para digerir toda la información."
Precisament Charles Handy i Zygmunt Bauman son dos dels autors les idees dels quals tenia pendents d'explorar. Del primer he llegit "
La organización por dentro. Por qué las personas y las organizaciones se comportan como lo hacen", un recorregut magistral per entendre la psicologia i la sociologia de les relacions humanes a les organitzacions per part d'un autor de referència en el camp del disseny organitzacional. Imprescindible, en tornaré a parlar en altres posts de ben segur ja què he encarregat altres llibre seus.
De Zygmunt Bauman, a l'espera de que m'arribe el seu llibre més conegut, he fet una aproximació al concepte de modernitat líquida aplicada a l'àmbit educatiu a través d'un petitet llibret anomenat "
Los retos de la educación en la modernidad líquida.". Poques pàgines però profundes, contundents, donen què pensar. Necessitaré una relectura per extreure'n una idea clara i arribar a alguna conclusió que me permeti connectar amb altres conceptes.
Com a divertimento de cap de setmana m'he llegit un d'aquests minimanuals d'autoajuda per a professors. Es tracta de "
El profesor al minuto." de Spencer Johnson. Mira no està mal per tenir un altre punt de vista sobre el tema educatiu, en aquest cas centrat en els aspectes motivacionals i l'adaptació d'una metodologia importada des del món del
management d'executius per aconseguir millorar els resultats dels equips de treball. Ens recorda algunes obvietats i alguna veritat profunda. Frases i pensaments que m'han quedat per a temps de crisi: "
Nadie es perfecto, y es bueno no serlo"; "
Colabora con los demás, compite contigo mismo";"
La causa principal del fracaso escolar no es la falta de capacidad, sino un concepto pobre acerca de uno mismo"; "
Si uno desea aprender, debe procurar que el ambiente sea agradable"; "
Los triunfadores no nacen, sino que se hacen"; "
Nuestra meta más alta es la de estar satisfechos con nosotros mismos";"somos los auténticos responsables de nuestra propia vida"; "
Los sentimientos son importantes, y por eso es bueno que aprendamos a manejarnos con ellos"; "
Todos cometemos equivocaciones y sufrimos reveses. He aprendido que lo que importa por encima de todo es lo que hacemos con nuestras equivocaciones"; "
No es cuestión de salir corriendo cuando las cosas van mal"; "
Es preciso dominar los obstáculos, en vez de negarlos o rehuirlos"; "
Aprender tiene que ver más bien con vivir y experimentar, y no tanto con el edificio de la escuela, la pizarra y la tiza.". El professor com a jardiner "sembrador de ideas" i "cultivador" d'ésser humans. Suggerent.
Des de la web he llegit amb deteniment els dos darrers articles del Ferran Ruiz al seu blog
Notes d'Opinió escrits el passat desembre. Porten per títol
Perillosament Irrellevant (
I i
II). Què us haig de dir del Ferran? Cal llegir-lo! UN cop més, incisiu, clar i ras sobre allò que falta, allò que sobra i allò que cal fer en l'educació del s.XXI. El que aquí escriu el subscriu paraula per paraula, idea per idea. Sens dubte els seus articles, ben documentats, escrits des del rigor i l'atreviment intel·lectual son
Necessàriament Rellevants per orientar la nau de l'escola entre els vents huracanats que bufen.
I per acabar aquests primers 27 dies de gener de 2009 he completat la lectura de "
Repensando la organización escolar. Crisis de legitimidad y nuevos desarrollos." de Mariano Fernández Enguita i Eduardo Terrén (coords.). Lectura de treball i en la meva línia de continuació d'estudi del disseny d'organitzacions escolars iniciada amb la recerca
avui_x_demà del DEA dins del programa de doctorat en Tecnologia Educativa de la URV. Absolutament recomanable la selecció d'articles realitzada pels coordinadors de l'edició, l'index de la qual reprodueixo a continuació per a fer-se una idea dels continguts tractats:
1. Centros, redes, proyectos.
Mariano Fernández Enguita.
2. Cambios institucionales y/o neoliberalismos?
François Dubet3. Micropolítica y capital social: flujos de conocimiento y redes de cominicaciones en la organización escolar.
Eduardo Terrén.
4. Más allá del Estado y del mercado? La revolución de los modos de gobierno.
Geoff Whitty y Sally Power.
5. Pluralidad de mundos y coordinación de la acción: el ejemplo de los centros escolares. J
ean Loui Derouet6. Buenos profesores. un análisis sociológico de práctica educativa excelente.
Rafael Feito.
7. Dirección Escolar, corporativismo y profesionalidad, o de cómo un proyecto autogestionario acabó devorado por la inercia funcionarial.
Joan Estruch Tobella.
8. Autoridad pedagógica y poder político en los centros educativos: equipos directivos y proyectos curriculares.
Juan Bautista Martínez Rodríguez.
9. Liderazgo y gestión de la calidad en educación.
Roberto Rey Mantilla.
10. El modelo convivencial: clave organizativa del centro educativo.
Julio Rogero Anaya.
Seria excessiu per a l'extensió d'un post repassar ni que fos mínimament el contingut de cada article. Tots ells son molt interessants, però voldria destacar el 7è capítol, una magnífica exposició de l'evolució històrica, social i política dels models de direcció escolar i la carrera docent des del Plan de 1836 i la Ley Moyano de 1857, passant pel Reglamento de 1859, el de 1901, el de 1911, la Ley de Bachillerato de 1938, les lleis franquistes, la Ley General d'Educación de 1970 (LGE), la LOECE de 1980, la Ley Orgánica del Derecho a la Educación de 1985 (LODE), la LOGSE de 1994, la LOPEG de 1995, fins a la LOCE (2002) en la legislació educativa de l'estat espanyol (no arriba a incloure la nova LOE del 2004). Una història que me consta és desconeguda per gran part dels companys de professió, i que en part permet explicar per què som com som, com hem arribat fins aquí, com s'ha conformat la cultura professional i organitzacional dels centres educatius i com ens projectem cap al futur. En definitiva un lliçó d'història sobre d'on venim, on estem i on anem. Una història que com deia Oscar Wilde, tenim l'obligació ètica i moral de reescriure.
“When you make the finding yourself
